A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins...
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delita en florir i en ser dallada.

Jo l’ànima pacífica del ramat
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascata resplendent.

Jo era l’ànima blava de l’estany
que aguaita el viatger amb ull estrany.

Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan es desclou.

Jo era l’altitud de la carena...

Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.

Sentia la delícia de les fonts
nàixer en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per dur al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
-------------------------------------------------

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Al cim d’un promontori que domina 
les ones de la mar, 
quan l’astre rei cap a ponent declina 
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res; 
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa 
m’aixafa com un pes. 

Eixes ones, mirall de les estrelles, 
me guarden tants records, 
que em plau reveure tot sovint en elles 
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes 
que m’ha aterrat lo vent, 
amb ses torres i cúpules altives 
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona 
joguina d’infantons, 
petxines que un instant surten de l’ona 
per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren 
en un matí de maig, 
illetes d’or que naixen i s’esborren 
del sol al primer raig;

idees que m’acurcen l’existència 
duent-se’n ma escalfor, 
com rufagada que se’n du amb l’essència 
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen 
les ones que se’n van; 
si no tinc res, les ones que ara vénen, 
dieu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia 
tinc de rodar al fons; 
per què, per què, enganyosa poesia, 
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena? 
Platja del mar dels cels, 
quan serà que en ta pàgina serena 
los escriuré amb estels?

ENCARA HI SOU A TEMPS!!!
Anglès sense avorrir-se 😜

Dimecres vinent dia 31 tanquem les inscripcions 😱😱